És curiós el nivell d’incidència que ha arribat a tenir Internet a les nostres vides. Al igual que el fenòmen del telèfon móvil, Internet ha esdevingut una eina completament necessaria per a la nostra interacció social, el nostre esbarjo o inclús com a palanca per a iniciar una relació. Però no us heu parat a pensar mai en que potser “gràcies” a Internet ens estem tornant tots més egoístes, més egocèntrics? No parlo de la gent que es queda tancada a casa preferint una relació virtual amb una persona a l’altre costat del mon en comptes de sortir a fer una birra amb els amics de sempre. Parlo en la manera d’actuar. Com el fet de que tot s’estigui personalitzant de tal manera en que tot ha de ser del nostre gust. Tot ens ha d’arribar “empaquetat” com ho vam demanar, al preu que vam sol·licitar, amb les expectatives que hem vist al web. Per exemple, i que consti que és només una idea. El que deiem de les agències de viatges. Abans, tu anaves a una agència i deies “Em vull anar a la Costa Brava. M’han dit que aquesta época de l’any es preciosa”. I ells s’encarregaven de muntar-te tot el paquet, que clar, podia acabar agradan-te, o no. Ara en canvi, esculls la plaça de l’avió on vols seure, tant d’anada com de tornada; de l’hotel on aniràs a parar, abans d’arribar ja n’has llegit 24 crítiques, i ja entres demanant que no et donguin l’habitació amb goteres del tercer pis, que li van donar a no-se-qui que vas llegir per Internet. Sopar al restaruant de la cantonada? Ni de conya! Que fiquen aigua al vi!.. El passeig amb cavall, no el fas, perque el mateix no-se-qui, li va tocar un que es va desbocar i es va trencar una cama… i així un llarg etcétera. En canvi, si que vas al far, perque un altre va dir que era ben maco quan el sol es ponia… La vida és un continu estira i arronsa d’experiències, tant positives com negatives, que acabaran formant el nostre caràcter i la nostra riquesa personal. Que no ens estarem desvirutant amb tanta sobredosi d’informació? El mateix que amb els blogs. Jo en tinc un i m’encanta postejar, però he d’admetre que de rerefons hi ha una intenció egolatra. M’agrada que la gent llegeixi el que escric. M’agrada que n’opinin, i m’agraden les bones crítiques (i a qui no!!!) També m’encanta veure com van pujant les meves visites (i potser algun dia el meu compte bancari!) i m’agrada veure com es crea una mena de competència amb d’altres blogs d’amics. ¿No identifiqueu aquí un cert punt d’egoísme? No sé. Penso que igual en Fran té raó, i abans, quan ens tocava l’habitació amb les goteres, quan queiem del cavall desbocat o quan ens posaven aigua al vi al restaurant de la cantonada, vivíem millor…

This entry was posted on Friday, May 23rd, 2008 at 7:45 pm and is filed under Chutalamortadela. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.